OBSERVO LA VIDA
Observo la vida
i la fressa que em persegueix
em penetra al cor
sargit d’entrebancs
i batzacades.
Viatjo fins a l’úter matern,
on encara les alteracions externes
no em molestaven.
La mare
no existeix i els entrebancs, sí.
Ambdós formen part
de la meva vida.
INSISTEIXO!
No visc del que penso.
No sé viure amb l’obligació
de no pensar
en tot el que m’inspira.
Necessito l’abraçada
del silenci embolcallat de mots.
No entenc les situacions
mancades de sentiments.
Insisteixo! No visc del que penso,
sinó dels vincles que m’entendreixen.
A L'HORABAIXA
A l’horabaixa no em
tinguis en compte
el mal humor que
arrossego pels carrers
incompresos.
Tot es torna opac i
jo només sóc
part d’aquesta
incomprensió esmicolada
en cada pas dibuixat.
A l’horabaixa tot
torna al seu lloc
i m’adono de les
futileses absurdes.
Torno a ser jo: la
veu, el somriure, els poemes...
Totes les hores
necessiten sentir-se dignes
per acaronar
l’instant.
ENALTIMENT
i, encara que només
sigui un petita engruna
d’aquest
l’enaltiment, sóc feliç de formar part
de l’instant i de
l’engruna.
AVUI
Avui ha estat un jorn
eixut de mots i
penses
i només una brisa
suau
que camufla la
xafogor
m’estimula l’instint.
Avui m’he sentit
buida,
com un batec sense
cor,
com un sospir sense
alè...
Però he atès la crida
de paraules
imprevistes,
repletes de fruits
immadurs.
Avui he preferit
enorgullir-me de mi
i d’aquells mots
existents.
En aquest precís moment,
abraço les hores amb
els braços
oberts de bat a bat.
Tan sols abasto les
sensacions
que em reviscolen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada