diumenge, 25 de novembre del 2018

25 de novembre: Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones


Alina

Tenia 25 anys i treballava d’infermera a l’hospital de La Salut. Sempre havia pensat que l’amor era compartir il·lusions, vivències, iniciatives... Aleshores somiava que un bon dia apareixeria l’home perfecte, amb qui viuria experiències meravelloses. 

Tan sols demanava al destí de coincidir amb  una persona honesta per estimar-se mútuament. 





 Realitat

Alina era alegre, culta, llesta...
Tenia inquietuds, somnis, vida...
Sovint s’imaginava l’home ideal.
Ell, a qui un dia va confondre
amb el seu ídol, l’insultava
i li pegava quan ningú ho veia.

Alina es desestimava i es mirava
al mirall amb viltinença.
Va abandonar l'ús de raó en un laberint
fet de punxes afilades 
que la malferien, sempre que ell s’enutjava 
amb la intenció d’apoderar-se
dia rere dia de la seva autoestima.

Alina no gosava a viure per por de morir
per sempre en una realitat encegada.




Peixos vermells

Alina es va enamorar
d’un romàntic comediant.
Ell era el milhomes
que li oferia caramels
enverinats d’hipocresia.
El botxí tenia llavis artificials,
dels quals frueien
paraules mentideres
i petons amargs.

Alina anhelava menjar-se
els peixos vermells
del riu contaminat.
N’ignorava, però,
els efectes secundaris.



 Suplici

Alina vivia amb una bena als ulls.
La seva vida depenia d’ell:
l’intrús que se li ficà
al cap i li robà la pau
i l’aire de respirar.

La realitat l’ofegava, l’agonitzava.
La decepció era companya insepaarable
i l'anhilador fantasma de la nit.
Alina no tenia ganes viure.
La constant tortura l'assassinava
sense deixar rastre.




Desmemòria

Acompanyada de desil·lusions,
aquell trist dia es llevà la solitud d’Alina.
Si intuïa la presència del monstre,
s’empassava el temor momentani
sense immutar-se.

Mai havia sospesat el pes
del silenci insostenible
fins aquell nou dia en què 
se li encegà el present
per no saber-lo assumir.





Fatídic desenllaç

A l’enterrament d’Alina
hi havia incommensurable desolació.
Ningú va ser capaç de salvar-la;
ni tan sols ella mateixa
va lluitar per subsistir.
De què serveix que tanquin el monstre,
si ella ja no existeix?
De què serveixen les manifestacions
amb pancartes vistoses,
si jamai podrà retrobar-se,
ni emprendre somnis, ni inquietuds,
ni tampoc veurà l’horitzó que l’esguardava.

diumenge, 18 de novembre del 2018

VERSOS DISPERSOS





Experiència

Cada dia que passa es torna absent
i m’ajuda a assimilar l’advers.
La vida s’escapa massa ràpid
per desmerèixer els instants!
La sort se m’apareix, només de tant en tant,
quan m’entossudeixo massa
a no donar-me per vençuda.

Com més avanço, més forta em faig.
L’edat em mata, lentament, com a tothom;
jo només hi sóc de pas i visc tan sols
efímeres experiències. Per això valoro
el privilegi de gaudir la grandesa
d’aquest bagatge perseverant.






Silenci

És l’assossec de l’existent,
la tranquil·litat imparable
del rellotge de sol
que em percaça
i marca la lucidesa
del continu aprenentatge.
Quan dialogo amb els sentits,
n’assimilo el llenguatge mut,
cap endins, hipnotitzada...

És una conversa silent
entre la ment i l’ànima



Semblances


No hi ha semblances idèntiques
que es repeteixin.

Cada dia s’encén i s’apaga diferent.

Hi ha espècies similars,
que enganyen visions imprecises.

Les empremtes distingeixen
els tactes i l’ADN és com un manual
d’instruccions dels éssers vius.

Cada circumstància en un espai
concret és impossible de repetir-se,
mentre la vida abandona constantment
els cossos inservibles d’identitats,

prestes a acuitar la roda indeturable.





Sobre la branca,
un plugim de novembre
hi escriu poemes.


A darrera hora,
l'horitzó ens regala
canvis lumínics.