Poema dedicat a la meva padrina, Montserrat Olomí Cortadelles, qui morí fa 27 anys.
Un 2 d’abril del 1938, a les Borges Blanques,
la mare de la mare va sobreviure
en un atac de guerra.
En aquell fatídic dia tenia dues
filles petites al refugi.
Era partera de poques hores quan una bomba li esclatà a
casa
i, malgrat la gran destrossa,
ella i el recent nascut se salvaren pels pèls.
Tanmateix, però, el seu home i la
seva mare, que eren a la mateixa estança
il·lusionats d’haver ajudat a
néixer el nounat, moriren a l’acte.
Després del bombardeig, l’heroica
mare renaixé entre la runa, tapada
d’una manta estripada i polsosa,
abraçada al nadó: tots dos sans i estalvis.
Aquell atac bèl·lic la impulsà a
sobreviure sola,
sense llar i amb tres criatures
per alimentar.
Ella fou una marassa coratjosa,
invencible davant l’advers,
perquè, per molt que ho hagués
perdut tot,
tenia tres grans tresors per
tirar endavant,
ja que l’immens amor d’una mare
és aixopluc en la intempèrie.
L’amor de mare és valentia en
moments extrems de desesperança.
La mare de la mare va haver de
tenir una fortitud indestructible
per començar de zero a la seva
petita ciutat enderrocada.
Amor profund
El buit que ens separa, mare,
és un pou d’aflicció,
on només jo et sé veure
si miro des d’aquí
la infinita distància,
incrementada cada dia.
El pas del temps ha cavat una
profunditat abismosa
a la nostra estima. Ara
la separació esdevé massa fonda
per percebre’t amb nitidesa.
Ara la magnitud del temps
és un recull d’estones
entremig de poemes.
