Alina
Tenia 25 anys i treballava d’infermera a l’hospital de La Salut. Sempre havia pensat que l’amor era compartir il·lusions,
vivències, iniciatives... Aleshores somiava que un bon dia apareixeria l’home
perfecte, amb qui viuria experiències meravelloses.
Tan sols demanava al destí de coincidir amb una persona honesta per estimar-se mútuament.
Alina era alegre,
culta, llesta...
Tenia inquietuds,
somnis, vida...
Sovint s’imaginava
l’home ideal.
Ell, a qui un dia
va confondre
amb el seu ídol, l’insultava
i li pegava quan ningú ho veia.
Alina es desestimava i es mirava
al mirall amb viltinença.
Va abandonar l'ús de raó en un laberint
fet de punxes
afilades
que la malferien, sempre que ell
s’enutjava
amb la intenció
d’apoderar-se
dia rere dia de la
seva autoestima.
Alina no gosava a
viure per por de morir
per sempre en una realitat encegada.
Peixos vermells
Alina es va
enamorar
d’un romàntic
comediant.
Ell era el milhomes
que li oferia caramels
enverinats
d’hipocresia.
El botxí tenia llavis
artificials,
dels quals frueien
paraules mentideres
i petons amargs.
Alina anhelava
menjar-se
els peixos vermells
del riu contaminat.
N’ignorava, però,
els efectes
secundaris.
Alina vivia amb una bena als ulls.
La seva vida depenia d’ell:
l’intrús que se li
ficà
al cap i li robà la pau
i l’aire de
respirar.
La realitat
l’ofegava, l’agonitzava.
La decepció era companya insepaarable
i l'anhilador fantasma de la nit.
Alina no tenia ganes viure.
La constant tortura l'assassinava
sense deixar rastre.
Desmemòria
Acompanyada de
desil·lusions,
aquell trist dia es llevà la solitud d’Alina.
Si intuïa la presència del monstre,
s’empassava el temor momentani
sense immutar-se.
Mai havia sospesat
el pes
del silenci insostenible
fins aquell nou dia en què
se li encegà el present
per no saber-lo assumir.
Fatídic desenllaç
A l’enterrament d’Alina
hi havia incommensurable desolació.
Ningú va ser capaç de salvar-la;
ni tan sols ella mateixa
va lluitar per subsistir.
De què serveix que tanquin el monstre,
si ella ja no existeix?
De què serveixen les manifestacions
amb pancartes vistoses,
si jamai podrà retrobar-se,
ni emprendre somnis, ni inquietuds,
ni tampoc veurà l’horitzó que l’esguardava.
