Terra llaurada (Al
pare, in memoriam)
Encara
ressona la teva veu
en
el silenci. El recent traspàs
enfila
les agulles d’un vell rellotge
parat.
Passen hores indeturables
per
davant; les que vàrem compartir
en
temps pretèrits. Fugirà l’absència
riu
avall i només en quedarà
la
fita que partiona l’ahir de l’avui.
Arribarà
el bon temps, i el sol
a
les cingleres fondrà l’alabastre,
esculpit
per fredorades hivernals.
Brotaran
noves flors als ametllers
que
vas plantar, inconscient
de
la fugacitat de la vida.
fructificarà
aquella olivera
centenària
del teu antecessor
que
conreaves amb orgull de nissaga.
Algun
dia també viuré el darrer instant
i,
com a tu, m’abandonarà el present:
límpid
mirall de mutacions contínues.
Aleshores
tots dos serem la pluja
que
assaonarà la terra llaurada,
ara
òrfena del teu càlid tacte.
