Vigília d’un Nadal insòlit (indrís en sístole)
El desembre t’acull amb gran fervor;
enguany sorprès d’una insòlita circumstància
que ha usurpat l’essència festiva
ara gèlids, solitaris i silenciosos.
Demà la tradició et rebrà amb mascareta
i de bell nou seràs el convidat d’honor
de cada llar però aquest cop, en canvi,
la distància s’asseurà al cap de taula.
A sota zero,
els peixos de la bassa
trenquen el vidre.
Les xemeneies
Fa un fred que pela.
les ballarines
d’aigua
són d’alabastre.
Quan ens teníem,
disposàvem d’una felicitat
propera, real i palpable.
Aleshores, la joia se’ns manifestava
amb una lloable satisfacció compartida.
Nosaltres, però, no l’apreciàvem
perquè ens havíem familiaritzat
a sentir-la a ran de pell, sense
tenir en compte que era efímera.
De vegades, quan penso
en aquell passat desfet, encara avui
memoro instants inoblidables,
malgrat la llarga absència.
Quan estic sola
encara em sols fer companyia
com abans. Te’n recordes
d’aquella sensació
d’estima compartida?
Jo m’hi veig emmirallada
quan necessito sentir-te a prop.
És tan cristal·lí l’apropament
que no em cal
fer pas cap esforç
per abraçar-te.
No hi eres
però cada racó de casa
feia olor de tu:
les parets, els mobles,
el silenci...
No hi eres,
entre els ritmes
alentits d’aquella
silent buidor!
M’asfixiava la pesadesa
de tantíssims records
projectats a cada estança
com una pel·lícula
en càmera lenta.
No hi eres
i jo em perdia
sense la teva ombra:
era tota desemparança!
D’ençà que no hi ets,
descobreixo en mi mateixa
al·licients per sentir-te a prop.
El buit que ens separa
és un pou d’aflicció,
on només jo et sé veure
si miro des d’aquí
la infinita distància,
incrementada cada dia.
El pas del temps ha cavat una
profunditat abismosa
a la nostra estima. Ara
la separació esdevé massa fonda
per percebre’t amb nitidesa.
Ara, la magnitud del temps
és un recull d’estones
entremig de poemes.
