OCELL SENSE RETORN

Aquest poema elegíac és per commemorar el 30è aniversari de la mort de la meva mare, Avel·lina Pifarré Olomí, qui em donà la vida i moltes grates vivències reblertes d’amor i lleialtat.

 

Ocell sense retorn 

 

Després de tres dècades sense tu,

el temps ha transcorregut paral·lel

a la teva ombra, feta d’absència irreversible

i d’enyor permanent. Un enyor tatuat

en la immensa buidor de no tenir-te

i saber-te absent per sempre.

 

Els anys han volat amb les aus migratòries,

però tu, ocell sense retorn, emprengueres el vol

un tercer dilluns de febrer cap al país de les ànimes,

on t’hi esperava Thanatos a la casa d’Hades:

ombrívola llar dels morts.

Allí, després de jutjar-te, et van recompensar

per tot el bé que vas sembrar a la Terra,

cosa que ningú d’aquest món et va saber agrair

en vida, tal com et mereixies.

 

Aquella gèlida matinada d’hivern abandonares

la presència terrenal quan tot just esclataven

les primeres flors dels ametllers.

Vas traspassar sense poder-te fer un darrer petó

o agafar-te les mans mentre mories!

Des d’aleshores, t’he viscut sense viure’t

i t’he invocat desemparada

per les senderes escabroses

de crues realitats, sempre òrfenes

i desprotegides del teu abric.

He plorat llargues estones en silenci

per alleugerir el pes del gran buit interior,

a fi de continuar el trajecte amb el bon gust

d’haver-nos conegut i estimat.

 

Ara, que el meu arbre ressec

ha perdut el millor fruit per no regar-se

amb l’aigua beneïda de la teva pluja,

t’escolto en el remolí  de vent

i et contemplo, meravellada,

en la lluor de postes de sol i d'albades,

mentre la teva esplendorosa silueta d’àngel

travessa la llum circular enllà de l’horitzó.

Ara tan sols puc acollir-te

en l’íntima estança dels records

més entranyables que m’ha regalat la vida!